Normandia i Bretanya.2022

                        Normandia i Bretanya

 

Del 23 al 30 de maig de 2022

 Organitzat per l’Agrupació i sota la direcció tècnica de Kulturalia hem realitzat un interesant viatge cap aquesta destinació.

Les possibilitats eren moltes i la selecció de visites entre les moltes coses interessants va ser adequada.

Sortim de Barcelona en una situació d’una temperatura d’estiu que costa una mica imaginar-se quina seria la temperatura i el temps en general en aquestes regions més al nord i a la vora de l’Atlàntic. La memòria és curta i tan aviat com encetem el viatge només recordes el que passa el primer dia, fred, pluja, però suportable. Cap queixa del temps que, poc a poc, va anar millorant.

23 de maig: Barcelona, Paris Rouen, Caen.

Per a fer un tastet del que ens espera en aquest viatge se’ns convoca a les Torres Venecianes de la Plaça d’Espanya a les 5:00 del matí. Puntualment agafem l’autocar que ens porta a l’Aeroport. Terminal 1.

L’aeroport sembla el final de la Champions, està a rebentar de gent. Gent amb mascareta (pocs), altres sense mascareta (molts) i tot i que l’avió te la sortida a les 8:05, no ens sobra gaire temps. Facturació, controls de seguretat, un cafè,... Més o menys ens coneixem tots els del grup (18), així com la guia de Kulturalia que ens acompanyarà tot el viatge.

Arribem a Paris i pugem a l’autocar rumb a Rouen. Fem una breu visita a la ciutat. Comencem a adonar-nos que les ciutats franceses estan molt endreçades i netes. Els seus edificis podríem dir oficials, administratius i religiosos, son molt bonics, podríem dir sumptuosos. Serà que son més rics, més civilitzats o han estat més ben governats. O per cap d'aquests motius.

El primer que fem en arribar és anar a dinar en un restaurant cèntric, i ja faig un comentari vàlid per a tot el viatge: els restaurants han sigut correctes i el detall de que dins el nostre menú inclogués el vi va ser un bon detall, no perquè en consumíssim gaire, sinó per la facilitat d’apagar la set i el fred amb una mica d’alcohol. reconforta.

Sortim del restaurant i visitem una curiosa església amb una forma de vaixell dedicada a santa Joana d’Arc. És l’homenatge que li fan els francesos. La inauguració la va presidir Valery Giscard Destaing l’any 1979, per més que, quan els anglesos la van enviar a la foguera (1431), els francesos, en aquell moment, van fer l'orni.

Les distàncies són curtes i agafem el carrer que ens porta directament a la catedral. Pel camí veiem la torre medieval del Gros-Horloge, amb un mecanisme que funciona des del segle XIV, el palau de Justícia reconstruït, que va sofrir els efectes de la Segona Guerra Mundial; finalment visitem la catedral de Notre Dame, amb unes torres de les més altes de França (durant molt de temps les més altes havien sigut les de la catedral d’Estrasburg). Claude Monet va pintar més de 30 vistes des de distintes posicions i llums del dia d’aquesta catedral, que realment és impressionant, en el seu interior es troben tombes interessants. Una d'elles -diuen- que a dins d'un sepulcre hi ha el cor de "Ricard cor de Lleó". Tot i que els especialistes expliquen també inicis romànics de la primitiva catedral, l’estil és pròpiament gòtic, preciós. Sense precisar gaire, la construcció va durar més de 400 anys, motiu pel qual, i per la destrucció pels bombardejos durant la Segona Guerra mundial, els estils han resultat canviants, amb predomini gòtic. Monet es va instal·lar a Giverny, un poble al sud de Rouen que es va omplir d’artistes atrets per la llum d’aquells paratges. Marcel Proust, en canvi, es va instal·lar en el Gran Hotel de Cabourg per menjar les seves madalenes.

Una de les torres d’aquesta catedral rep el nom de la Torre de la mantega, degut a que fou finançada pels consumidors de mantega que, durant la Quaresma havien de pagar una espècie d’impost per compensar el seu pecat de gula. I és que des del Vaticà sempre hi ha hagut una cúria aficionada a fer propostes de negoci per dedicar-ho a bones obres.

Tot plegat una visita ràpida a una població que segurament té més coses importants a veure i amb més detall, que ens va deixar bocabadats -especialment la catedral- quan encara no havíem vist cap de les altres catedrals i edificis administratius de les altres ciutats que visitaríem posteriorment.

Visitem una església rodona de façana que devia ser la de Saint Marc de Rouen. Al costat mateix hi ha una espècie d’ossari una mica macabre ("la danse macabre") que es mostra en els ornaments de les columnes

Agafem l’autocar i cap a Caen, una ciutat de pocs més de cent mil habitants, on ens espera l’hotel Mercure, un hotel correcte si hi hagués el servei adequat que no sembla pas haver-se recuperat encara després de la pandèmia. L’hotel està ben situat en una zona que podríem dir que es el port, que està ple de petits vaixells (riu Sena amb desembocadura a prop del mar). Una zona amb restaurants de tot tipus, on hi acudeixen també clients del país.

Anem a sopar pel nostre compte. Alternatives variades, des de demanar formatge, croquetes i altres coses per picar, fins a la pizzeria italiana. Tot bé de preu amb bona cervesa i algun calvados que sempre cau per dormir com angelets per la nit. Euro amunt euro avall el sopar sobri per persona no arribava als 20 euros.

Cal tenir en compte els costums que tenen aquests descendents de les tribus nòrdiques de preparar el llit de manera que, o passes fred o no pots dormir de calor.

Un comentari sobre un tema recurrent: els lavabos. Els francesos ho tenen mig resolt, els lavabos son unisex, especialment els privats dels restaurants. Estan més o menys nets i en condicions, però haurien de millorar (i no és que Barcelona sigui cap exemple). Hi ha lavabos públics. Alguns de pagament com a Mont Saint Michel, que tot i així no és cap model de neteja. 

 

Esglesia Sta.Joana d'Arc

Santa Joana d'Arc

Catedral Notre Dame, Rouen

Església Saint Marc, Rouen

ossari, Caen

Palau Justícia, Rouen

Gros Horloge, Rouen

 24 maig: Caen i Honfleur

Ens porten a la ciutat portuària de Honfleur, pròpiament a l’estuari del riu Sena, a la Côte Fleurie, on hi ha també una ciutat interessant d'estiueig elegant com és Dauville, que no vam visitar. Prèviament passem sobre el pont força espectacular i relativament nou sobre el riu, a l'alçada de l’estuari. És una de tantes ciutats que degut a l'afició a les guerres d'aquells temps (i d'ara), conserva unes muralles importants, derivades de les visites dels vikings i de les constants batalles entre anglesos i normands. Sembla que també va ser escollida aquesta ciutat pels pintors puntillistes i impressionistes als qui els agradava la llum d'aquelles contrades, llum del nord, potser més neta, potser més canviant... ens tirem unes gotes als ulls de viscofresh per veure més clarament aquesta llum, però alguns no aconseguim emocionar-nos, ens falta més cultura visual i deixar de pensar ens els forros polars i anoracs que no havíem posat a la maleta.

Visitem l'església de fusta força impressionant que hagi arribat fins als nostres dies.

Temps lliure per veure els carrers on s'han instal·lat alguns artistes que exposen els seus quadres al carrer, fins i tot amb la comparança del seu quadre pintat i la realitat avui de la mateixa vista. Veiem les cases normandes construïdes amb fusta, fang i palla. Amb les seves petites especulacions per guanyar espai en els pisos superiors que envaeixen el carrer. Ens fan notar que es pot endevinar més o menys l'any de construcció contemplant aquestes sortides per damunt de la base de la casa.

Autocar i dinar a Caen, que visitem després per la tarda. Pugem fins al castell que es visita per fora, amb unes bones vistes sobre l ciutat. Fotos amb una escultura-cara (feta per) Plensa que fa molt goig.

Visitem l'abadia de Saint Etienne (l'Abbaye-aux-Hommes), força luxosa i ben guarnida i a més en un entorn molt bonic i ampli. Actualment és la seu de l'Ajuntament i conserva la tomba de Guillem el Conqueridor. L'Abbaye-aux-Dames i l' Abbaye-aux-Hommes, foren fundades per Guillem el Conqueridor i la reina Matilde. Van rebre els efectes dels bombardejos de la segona guerra mundial però actualment estan restaurades. En la visita ens queda clar que l'Abadia dels Homes està més guarnida que la de les dones i que tot plegat fa ser un afer dels dos protagonistes: Guillem i Matilde.

Donem un cop d'ull a l'església de Saint Pierre i donem per acabada la ciutat de Caen (de la que ens queden moltes coses per veure).

Els viatgers ens escampem per anar a sopar en algun lloc selecte. Tots quedem satisfets. El sopar no cal que sigui abundant. Estan ben acostumats als restaurants i serveixen el que demanen els clients: un sol plat i com a molt, algunes postres.

Honfleur

Honfleur

església de fusta, Honfleur

 

Abbaye-aux-Hommes

Abbsye-aux-Hommes, Caen

tomba Guillem el Conqueridor

església Saint Pierre, Caen

 25 maig: Les platges del desembarcament, els cementiris dels soldats americans (deu mil), Arromanches i BayeuxCaen i Honfleur

El dia d'avui promet emocions. El dia és gris, potser semblant al mateix dia del desembarcament de 1944. Tots tenim una mica de cultureta sobre aquest desembarcament i les seves circumstàncies, sobre els esdeveniments previs de Dunkerque, el maig-juny de 1940, la retirada de l'exèrcit aliat que va poder sortir relativament indemne de l'assetjament dels soldats nazis. L'exèrcit aliat (uns 300 mil soldats) rodejats pels nazis van poder tornar a Anglaterra ajudats pels pescadors i altres petits vaixells i destructors de la Royal Navy.

Ara volem veure l'espai on es va produir el desembarcament dels aliats el dia 6 de juny de 1944 que, juntament amb la pressió de l'exèrcit rus en la frontera oriental, va marcar el començament de la definitiva derrota de Hitler.

Veiem algunes de les platges on el desembarcament es va produir, la punta d'Hoc, des d'on es veuen les defenses-búnquers dels alemanys i els forats al terra provocats per les bombes dels avions aliats, forats que han mantingut per facilitar la idea de com devia ser aquell desembarcament.

Els punts de desembarcament van ser: el d'Utha beach, ocupada pels americans, Omaha beach, també pels americans, coneguda per Blody Omaha per la mort de més de 4 mil soldats en el primer dia del desembarcament, una  de les platges més defensades pels alemanys, Gold beach, ocupada pels anglesos, Juno beach, pels canadencs i Sword beach, pels britànics. Els noms d'aquestes platges havien estat canviats pels aliats en una operació de distracció ajudada per espies com Joan Pujol García, nascut a Barcelona, conegut amb el nom de Garbo.

No es tractava doncs de fer una recomposició històrica del que va passar (que per això hi ha els llibres d'història i les diverses pel·lícules que ho han explicat força bé). sinó d'intentar imaginar com havia sigut aquell dia i quantes vides es van perdre en aquell desembarcament, comptabilitzades abans de disparar el primer tret. Hi havia mal temps, i els soldats del desembarcament arribaven marejats i carregats amb uns equipaments d'un pes més que considerable. Molts d'ells van morir ofegats per culpa d'aquelles pèssimes condiciones de desembarcament. Des de la platja d'Omaha intentàvem imaginar com havia anat aquell tràgic episodi que, això no obstant, va ser el primer pas ferm cap a l'ensorrament del règim de Hitler.

Continuem per veure el cementiri americà on hi han unes deu mil creus de marbre blanc completament alineades, amb nom, data i càrrec militar. Impressionant! No massa lluny hi ha els altres cementiris, dels britànics, dels canadencs i dels alemanys, que no vam anar a veure. Tot i el temps transcorregut resulta impactant i tothom s'ho mira amb respecte.

Seguim el nostre camí per anar a Arromanches, lloc on es troba el museu del desembarcament; està en ampliació i encara una mica desmantellat, però en una visita de 5 minuts queda clar que paga la pena veure i reviure què i com havia passat aquell episodi. En aquesta població d'Arromanches es veuen encara les restes del port artificial del desembarcament, construït amb blocs de formigó buits, que havia sigut arrossegat pels vaixells aliats fins aquella zona, i allí enfonsats (omplerts d'aigua) per poder complir la seva missió.

Dinem a Arromanches. No em pregunteu què vam menjar, però segur que va ser correcte.

Ens traslladem a la petita i propera ciutat de Bayeux, on s'exposa el Tapís de Bayeux, un tapís dels anys 1000 que explica les aventures de Guillem el Conqueridor a la batalla de Hastings. És un tapis d'uns 70 metres de llarg per 50 centímetres d'ample. Té el mèrit que té, i és indiscutible: representa molt be tota aquella batalla que, des del altre costat del Canal, a la ciutat de Hastings, hi ha una rèplica en forma de vídeo explicatiu del mateix fet. La visió del tapis no quedarà en la meva memòria com una de les obres cabdals de l'art del primer mil·lenni, i recorda una mica les projeccions del cinema de la meva infància, el cine NIC. Aquesta peça es atribuïda a un mandat de la reina Matilde (esposa de Guillem I el Conqueridor) i havia de servir per ornamentar la catedral de Bayeux el dia de la seva consagració. Es comparen esdeveniments d'aquell temps amb els bíblics, així surten els noms de Harold, una arca que sembla l'Arca de l'Aliança i altres.

Acabades les emocions del dia tornem cap a Caen, per sopar en algun dels restaurants propers i preparar-nos pel que ens reserva el dia següent. Efectivament, una sorpresa: ens convoquen per sortir ben d'hora ben d'hora, doncs resulta que l'endemà és un dia festiu a França (el dia de l'Ascensió) i es preveu una gran riuada de gavatxos per a la visita del Mont Saint Michel. Cal ser dels primers.

efectes del bombardeig

Omaha beach

                                                        cementiri americans

Arromanches

Arromanches

Bayeux, tapis

 

26 de maig: Caen. Mont Saint Michel. Rennes

Dia gris, amb pluja fina i vent desagradable. Cap a la visita del Mont Saint Michel. Molt abans d'arribar-hi ja podem veure l'Abadia sobre la muntanya rocosa que sobresurt sobre un paisatge pla, com gairebé tota la resta del territori que veiem.

Es demostra l'oportunitat d'haver sortit de bon matí. Molt abans d'arribar a l'Abadia i el poble construït sobre aquell pinacle rocós, veiem quantitat de gent que, caminant sota una pluja fina,  vent i fred, s'hi acosten a peu. El nostre autocar te autorització per deixar-nos relativament prop de l'Abadia, perquè tenim el restaurant per dinar en un hotel ja contractat relativament pròxim a l'Abadia. Per acostar-nos més cal agafar una navette o llançadora que de forma constant trasllada passatgers fins a l'Abadia i vice-versa. Ens posem la mascareta per pujar a la navette però la proximitat amb altres persones es fa inevitable en aquell bus a rebentar.

Tenim guia local. Ens expliquen la història de l'Abadia. Un tal Aubert, bisbe d'Avranches, a rel d'un somni repetit i d'un àngel que li demanava que construís aquella abadia, va emprendre l'obra. L’àngel no li va explicar les dificultats que es trobaria de construir en aquell pinacle rocós tan complicat, amb l'afegit de que quan les marees pujaven es quedava completament aïllat de la terra ferma. Així i tot i aquesta espècie d'absurditat de fer coses perquè algú va tenir un somni, aquesta abadia-fortalesa va resultar inexpugnable durant la guerra dels 100 anys (1337-1443) aquella contesa tan llarga en la que francesos i anglesos s'ho passaven pipa guerrejant. En temps de la Revolució francesa (1789) l'abadia fou utilitzada com a presó. El recorregut que vam fer amb la guia fou força complicat, en el sentit de que de tot el que vam veure i entendre ens van quedar algunes coses a la memòria. L'edifici de Les Meravelles, un edifici construït posteriorment (tot i que forma part de la unitat constructiva de l'Abadia) es recolza sobre el pendent del pic rocós i suporta bona part d'un edifici de tres pisos. L'església de l'abadia reposa sobre una plataforma capaç de suportar el pes d'una església de 80 metres de llarg. Las cripta dels pilars gruixuts, uns pilars enormes que més que cripta tenien funcions arquitectòniques. El claustre, construït amb columnes primes per no carregar de pes l'estructura i amb sostre de fusta per fer-lo més lleuger. I damunt l'agulla, una estàtua de l’arcàngel Sant Miquel, que és qui acondueix el morts i examina les ànimes el dia del judici final, i per tant, convé estar-hi bé.

A l'Abadia hi conviuen una comunitat de monjos i una de monges, en àmbits separats tot i que de vegades algunes activitats -menjador, oratori, ...- les fan junts. No consta que siguin activitats lúdiques.

Mentre fem la visita el temps ha canviat. Ara llueix el sol i podem gaudir d'una altra vista. Anem sortint de l'Abadia i ens entretenim en les múltiples botiguetes i restaurants que trobem per aquells carrers tan estrets i col·lapsats per visitants. Cues impressionants per prendre una beguda o menjar-se una truita a la francesa en un lloc de molta fama, per només 38 euros la truita (!).

Alguns visitants s'han descalçat i acompanyats per un guia fan un passeig per la platja plena d'un fang fosc que deixa la marea baixa. Els veiem com a formigues a la platja.

Tornem amb la navette cap on hem deixat el autocar i dinarem en un restaurant tots sols, sense l’atabalament de les multituds que hi ha al Mont Saint Michel.

Ruta cap a Rennes, on farem les properes estades.

 

Dia 27 de maig: Rennes i Vitre

Rennes és la capital de la regió de Bretanya amb una població d'uns 220 mil habitants.

Plaça ajuntament, un ajuntament dissenyat després de l'incendi de 1720, on a més, trobarem l'opera més petita de França, un edifici arrodonit que forma un conjunt magnífic amb la resta de la plaça.

Al voltant de la Catedral de Saint Pierre, en el centre històric veiem les portes Mordalaises, les úniques que avui es conserven, les muralles, les cases medievals d'entramat de fusta i fang que s'han conservat fins als nostres dies.

El Parlament, hores d'ara un edifici de la justícia. Construït el segle XVII, avui forma part de l’alt tribunal de la Bretanya. El 1994 per problemes amb els pescadors que estaven revoltats, es va incendiar el Parlament, es va desplomar el sostre i es va perdre part de les obres que custodiava. L'excepció va ser la Gran Sala que gracies a unes rajoles refractaries es va salvar. Aquesta sala està presidida per un tapis que representa la mort del conestable Duguesclin.

Després de dinar anem a visitar la bucòlica localitat de Vitre, un poble relativament prop de Rennes, on seguim contemplant cases medievals bretones, entramats de fusta i fang, carrerons, botigues i finalment la visita al castell.

Tenim guia local en llengua francesa (que ja portem uns dies a la Bretanya i podem començar a entendre les explicacions en francès -no en bretó-. Ens explica l'evolució de la ciutat en les diferents etapes per mitjà d'unes transparències temporals que ajuden a entendre com la ciutat i el castell han evolucionat.

Com tots els castells està situat en un punt estratègic, de d'on es divisa una gran quantitat de territori que domina la vall del riu Vilaine. Tot i que conserva una estructura defensiva, torres, fosa, pont llevadís,... no va tenir gaires episodis de guerra i l'única vegada que va sofrir un setge, es van entregar a les tropes franceses sense guerrejar.

Visitem les torres i les estances, on es dipositen objectes de l'època. La visió del castell és més bonica des de fora que no pas des de dins.

catedral de Saint Pierre

castell de Vitre

                                                                Rennes, centre
 

Dia 28 de maig: Rennes, Saint Malo, Cancale, Dinan

Arribem a Saint Malo en un dia radiant. Els visitants han vingut en ramat i som molts els que pretenem fer unes fotos d'aquest indret i veure les famoses muralles del poble.

Per si no ens havia quedat clar, les cases de granet son les d'una població rica, tota vegada que pels voltants aquesta pedra no abunda.

L'autocar en deixa ben a prop de la porta d'entrada (com no, de Saint Vincent). Donem un petit tomb pel poble, botigues, restaurants, tot molt animat. Les taules (de casa de nines) dels restaurants es toquen unes a les altres (costum francesa). Entrem a la catedral, bonica, però... una més, és la catedral de Saint Vicent de l’any 1100. No recordo trets importants (serà perquè n’hem vist tantes?). Temps lliure. Pugem a la muralla per veure la vista des de dalt. Un passeig molt bonic. La platja, les roques, les proteccions de la muralla per uns troncs clavats al seu costat, una imatge freqüent en el Atlàntic.

Ens expliquen que des de Saint Malo surt un ferry cap a l’illa de Jersey, però avui no veiem espanyols aristòcrates, banquers i altre gent de mal viure amb maletins, que hagin vingut per agafar aquest ferry.

Tornem a agafar el bus per anar a Cancale. Un poble que està col·lapsat de gent, que venen als restaurants i a menjar ostres. Ens hi espera la degustació. Ens posem en feina, com si no haguéssim menjat en quinze dies. Mmmm! bones... Un espectacle per a ser filmat. Multitud de persones assegudes prop de los roques, amb safates d'ostres obertes a les que només calia posar-hi llimona i engolir-les (no assaborir-les). Després,  llençàvem les closques a la platja on n’hi havia una muntanya. Feia anys que no menjava ostres i... què bones... (nota: a ningú li van fer mal).

Finalitzar el número de les ostres, que va ser força divertit, anem a dinar.

Ens queda l'etapa final, visitar Dinan.

Passem al davant de l'església de Saint Maló. Entrem a l'església de Saint Sauveur. Una església peculiar al costat d'una zona enjardinada amb una bona vista sobre una part de la ciutat i el riu.

Tornem a Rennes al nostre hotel on ens espera el nostre colom espia que ens te una mica inquiets. Ha fet el niu entre mig d’unes punxes a un parell de pams de la finestra i cada vegada que l’obrim ens fita de forma insistent, sense parpellejar. Ens preguntem si deu seu un dels coloms missatgers del CNI.

 

Dia 29 de maig: Rennes, Carnac, Vannes

Avui toca arqueologia. Anirem a veure els monuments arqueològics més espectaculars d’Europa, la zona megalítica de Carnac. Els seus orígens i explicacions son confoses de les que no es coneix la seva possible funció. Es parla d’una antiguitat de sis mil anys, amb explicacions tan variades com complicades de creure.

En l’actualitat està tot organitzat per poder visitar aquests monuments de pedres d’una dimensió més que considerable i del seu alineament que obliga a pensar en una voluntat d’expressar alguna cosa, religiosa, màgica, esotèrica,... Son monòlits com els que Obèlix es carregava a l’esquena, alguns d’una alçaria de més de tres metres, disposats (no clavats) en posició vertical. També hi ha dòlmens o sepultures col·lectives, tot i que el que més abunda son els menhirs. Realment impressionant, però et quedes una mica expectant al no saber, ni per aproximació, quina va ser la seva funció. Era una visita obligada.

Després anem cap a Vannes a dinar i visitar la ciutat. Visitem el centre històric. Més cases bretones i la catedral de Saint Pierre, el recinte emmurallat i els jardins.

Vannes va ser poblat pels veneti, encara que no és segur que fossin el mateix poble que els venetos ubicats a Itàlia. S’ubica en l’estuari del riu Marle.

En aquesta ciutat ens tornem a trobar amb Sant Vicenç Ferrer que va morir en aquesta ciutat i està enterrat en el cor de la catedral de Saint Pierre. Un petit comentari sobre Vicenç Ferrer. Fou un dominic que recorregué tota Europa predicant la seva moral i la seva visió del cristianisme, visió que potser caldria revisar. Els dominics van tenir mala fama en l’època de la Inquisició. En tot cas, els catalans en tenim un mal record, perquè va ser el responsable de que captéssim com a rei un personatge de la casa Trastámara, d’una cultura diferent a la nostra i que en el transcurs del temps ha quedat demostrat que no han sigut cap joia, més aviat el contrari.

Tornada cap a Rennes. Per fer el comiat uns quants anem a sopar al Café de la Paix, de Rennes (homònim del cafè de la Paix de Paris, al costat de l’Òpera), on vam sopar ben a gust i a un preu tan raonable com als altres restaurants que havien visitat anteriorment.

 

Vannes

els megalits de Carnac

                                                       

Dia 30 de maig: Nantes, Barcelona

De bon matí carreguem maletes al autocar per no tornar-les a treure fins a l’aeroport de Nantes.

Sortim ruta a Nantes per visitar aquesta capital i passar el dia, ja que el vol cap a Barcelona surt a darrera hora de la tarda-nit (22:45).

Nantes és una capital de d’uns 300 mil habitants, situada a l’estuari del riu Loira. El port d’aquesta ciutat fou el més important de França en el segle XVIII i va anar molt lligat al tràfic humà, els vaixells negrers. Jules Verne va néixer en aquesta ciutat. Compta amb la catedral d’estil gòtic més gran de la Bretanya.

Aquí disposem de guia local que, de forma immediata ens porta a fer un tomb amb autocar perquè ens situem dins la ciutat. Comencem pels molls, drassanes i zona industrial, que te un aire una mica apagat, però que està en procés de revitalització.

Ens explica els plans de la ciutat de revitalitzar la indústria, el coneixement en una espècie de parc temàtic que encara s’està construint, on hi treballen enginyers, científics i moltes altres persones. Anem fins al final d’una avinguda on hi ha el símbol de la fàbrica de galetes Lu, i després ens acostem cap al centre, prop de la Catedral, en una àmplia avinguda que ja voldrien moltes ciutats tenir-ne alguna d’aquest estil. Ens parla del jardí botànic, que no visitem i si en canvi entrem a la catedral.

Anem a veure el memorial de l’esclavatge. Prop de 30 mil expedicions (vaixells) van sortir dels ports europeus (1.800 del port de Nantes) entre els segles XV i XIX, que es van endur del cor de l’Àfrica 12 milions de persones (homes, dones i nens) que més d’un milió i mig moriren en el trajecte. El memorial és una explicació pedagògica del que va suposar l’esclavatge. Està en un edifici soterrat i a fora, en l’espai enjardinat, hi ha el nom dels vaixells i la data de viatge, que van complir amb aquesta horrorosa “missió”. Son centenars.

Donat aquest passeig per la ciutat i sent conscients que mereixeria molt més de temps de visita, ens dediquem a procurar-nos mitjans de subsistència (avui no se sopa) per entretenir-nos a l’aeroport abans de l’embarcament.

En un atac de nostàlgia entrem en una botiga que anuncien pernil de Salamanca. Fem provisions d’entrepans, i amb la satisfacció d’haver aprofitat aquesta estada a la Normandia i Bretanya, anem a esperar tranquil·lament el nostre vol de tornada a Barcelona.

Nantes, la ciutat que es vol obrir al món

el nom dels 1.800 vaixells negrers